asseguts al mateix banc del metro,
la dona B llegeix un llibre embolicat
amagant el títol que diria massa coses
dels panys que porta en cada cicatriu,
la dona A mira el seu reflex
en l'obscuritat de la finestra
en la negritud longitudinal dels cables
que travessen el seu somriure i el deixen
sense llum,
l'home A mira a dreta i esquerra
a dalt i a baix
al racó i fins i tot sembla mirar a darrera.
segurament és comercial d'aparells per a sords.
els quatre estem
asseguts al mateix banc del metro,
la gent puja i baixa com les ones del mar
però la marea decididament acaba abaixant la seva presència:
les petxines queden al descobert:
la situació és incòmode:
tres vagons buits:
...i els quatre hem quedat asseguts al mateix banc
esperant l'última parada.
sortim amb un munt de reulls revolant com bombolles entre les nostres passes
sortim al carrer i la dona A, neguitosa, té dubtes. tira una mica cap a l'esquerra.
l'home A fa veure que mira el cel, ben amunt.
la dona B és a punt de dirigir-se cap a la dona A.
jo em quedo endarrerit.
però tots desconeguts
seguim inevitablement la mateixa direcció:
la dona A entra al restaurant
la dona B no dubta a entrar, mirant les nostres ombres de cristall
en la porta que obre el més ràpid possible.
l'home A intenta trobar-me en la mirada sorneguera
abans no decideixi entrar al mateix restaurant.
jo per força
entro.
el restaurant és buit
menys nosaltres, asseguts altre cop,
però ara separats en taules diferents:
la dona A espera dues persones,
la dona B no espera ningú
l'home A espera disset persones
jo he dit que esperava algú
però no és veritat.
no sé si hi ha res de veritat però de moment
jo diria que sóc l'home B.
No hay comentarios:
Publicar un comentario