d'aquí estant
puc veure el vent gèlid que s'acosta per sobre
dels carrerons i per sobre de la meva
ira que de tant en
tant
atropella esborranys de mi
que tot just travessaven entre les pampallugues del verd.
d'aquí estant
he tingut l'estupidesa de voler
arreglar les goteres del
cel perquè la pluja caigués quan dictés
la meva ira capritxosa
però ja sabem que la pluja cau sense
cap desig en especial
i per molt que la meva ira destrueixi
el meu àtic
no puc deixar de conduir pels carrerons
esborrant també els altres
esborranys que esperaven
innocents en vermell.
no vull dir que sigui estrany però sí
que és curiós que els àtics de la vida
semblin a vegades
sòtans enfonsats
sense porta ni escala ni ascensor ni escletxa
sòtans enfonsats en el cementiri dels esborranys
esperant innocents... amb impaciència gàstrica
que la pluja remogui
la terra altre cop
verge
i que una de les nostres mans mortes
sobresurti per acaronar el vent gèlid i el seu úter gèlid.
No hay comentarios:
Publicar un comentario